Assumpta Montellá i Carlos va nèixer a Mataró l’any 1958. Ha cursat la llicenciatura en Història a la UAB en l’especialitat d’Història Moderna i Contemporània. És autora de diversos treballs d’investigació sobre la guerra civil espanyola i les rutes de l’exili. En aquest context, Montellà destaca per haver salvat de l’oblit del temps la història entranyable d’Elisabeth Eidenbenz, la infermera suïssa que va salvar la vida de 597 nadons fills d’exiliats a través de la Maternitat d’Elna. Mitjançant la seva recerca, mil·lers de persones han pogut conèixer les condicions infrahumanes en què vivien els refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. A més a més, el treball de memòria oral practicat per Montellà ha permès que la humanitat pugui agrair la gran tasca realitzada per Eidenbenz: la Generalitat de Catalunya va imposar-li el seu màxim reconeixement, la Creu de Sant Jordi i, properament, s’estrenarà una pel·lícula de gran pressupost sobre les mares d’Elna. Tot això – i més - li debem a una historiadora que, com Plató, creu que “conèixer és estimar” i que escoltar la gent gran és un exercici indispensable de memorial democràtic. Després de La Maternitat d’Elna, Assumpta Montellà va escriure El Setè camió: el tresor perdut de la república. Actualment està treballant en la seva propera història: Els secrets de Montserrat.
La recerca històrica a través de la memòria oral també és una pràctica periodística...
Suposo que la diferència entre un treball periodístic i un d’historiogràfic és que el periodístic és entre cometes més superficial, entra només en el fet puntual mentre que l’historiogràfic requereix que hi hagi un context històric que situï la trama que estàs estudiant. El que passa és que si hi ha un estil periodístic és perquè intento bàsicament que els llibres d’història siguin amens i assequibles perquè crec que durant molts anys els historiadors hem pecat de ser poc divulgatius i crec que ja va sent hora que apliquem la pedagogia perquè la història també ha de ser per la gent del carrer. La gent ha d’entendre que la història en majúscules també és la seva història. Quan aprenem la història d’aquesta manera aprenem a estimar allò que coneixem. I només estimem allò que coneixem, per tant, si sabem la seva història acabem a aprendre a estimar el país on vivim.
Quin paper hi juga la casualitat en la recerca històrica?
Juga tot una mica, de vegades tens cops de sort, però el cop de sort és una draçera per arribar al final. Tard o d’hora arribes a trobar el que busques. Jo amb l’atzar i crec poc. Crec més en la feina feta, en la metodologia i en el treball del dia a dia, bàsicament.
Suposo que la diferència entre un treball periodístic i un d’historiogràfic és que el periodístic és entre cometes més superficial, entra només en el fet puntual mentre que l’historiogràfic requereix que hi hagi un context històric que situï la trama que estàs estudiant. El que passa és que si hi ha un estil periodístic és perquè intento bàsicament que els llibres d’història siguin amens i assequibles perquè crec que durant molts anys els historiadors hem pecat de ser poc divulgatius i crec que ja va sent hora que apliquem la pedagogia perquè la història també ha de ser per la gent del carrer. La gent ha d’entendre que la història en majúscules també és la seva història. Quan aprenem la història d’aquesta manera aprenem a estimar allò que coneixem. I només estimem allò que coneixem, per tant, si sabem la seva història acabem a aprendre a estimar el país on vivim.
Quin paper hi juga la casualitat en la recerca històrica?
Juga tot una mica, de vegades tens cops de sort, però el cop de sort és una draçera per arribar al final. Tard o d’hora arribes a trobar el que busques. Jo amb l’atzar i crec poc. Crec més en la feina feta, en la metodologia i en el treball del dia a dia, bàsicament.
Enric Santolària i Assumpta Montellà durant la conferència sobre la memòria oralCom va arribar a descabdellar el fil de la Maternitat d’Elna?
Vaig començar a interessar-me genèricament per l’exili perquè sempre he cregut que és un tema poc explicat, sempre se’ns ha posa’t al davant unes etapes històriques molt definides: la Segona República, la Guerra Civil, la victòria de Franco, la dictadura, la repressió, la transició i la democràcia; però crec que ens deixem només tres setmanes, les tres setmanes de l’exili que són importantíssimes ja que hi ha un moviment de persones sense precedents a la nostra història. Gairebé mig milió de persones van fugir cap al nord. Molta gent va haver de marxar deixant-ho tot: casa, família, país... l’únic pecat que havien comès era ser fidels a un govern legítim com va ser la República. I penso que estem en deute amb ells i per això intento posar veu a tota aquella gent que durant molts anys no va poder parlar.
Vaig començar a interessar-me genèricament per l’exili perquè sempre he cregut que és un tema poc explicat, sempre se’ns ha posa’t al davant unes etapes històriques molt definides: la Segona República, la Guerra Civil, la victòria de Franco, la dictadura, la repressió, la transició i la democràcia; però crec que ens deixem només tres setmanes, les tres setmanes de l’exili que són importantíssimes ja que hi ha un moviment de persones sense precedents a la nostra història. Gairebé mig milió de persones van fugir cap al nord. Molta gent va haver de marxar deixant-ho tot: casa, família, país... l’únic pecat que havien comès era ser fidels a un govern legítim com va ser la República. I penso que estem en deute amb ells i per això intento posar veu a tota aquella gent que durant molts anys no va poder parlar.
En aquest sentit, també estem en deute amb l’Elisabeth Eidenbenz. Vostè que l’ha conegut, ens pot explicar com és?
És una persona molt especial. Evidentment que estem en deute, si més no aquells 597 nadons que van nèixer a la Maternitat, si haguessin nascut a la platja d’Argelers, que era el lloc on havien de nèixer, segurament no haguessin sobreviscut i per tant ara no serien vius. Encara que només siguin ells, li deuen la vida, i jo crec que qui salva una vida salva una humanitat i només per això, hi hem d’estar agraïts. L’Elisabeth és molt especial, fins i tot ara té molta força: la seva manera de parlar, les seves conviccions... és una dona amb molt de caràcter i dura. Però clar, s’ha de ser dur per tirar endavant un projecte com el de la Maternitat d’Elna, i més quan només tenia 25 anys. Amb aquella edat ja tenia una maduresa important per poder arribar a fer tot el que va fer.
Manel Volart lliura una placa del Cercle Cultural de Cabrils, entitat organitzadora de la xerrada, a MontellàA nivell local, de cada poble, què es pot fer per mantenir viva la pròpia història?
Escoltar a la gent. Penso que és vital que la gent escolti els avis i la gent coetània que encara queda. I s’ha d’anar a contrarellotge perquè molts d’ells s’estant morint. Molts cops he parlat amb col·legues de prehistòria i ells han de fer unes escenificacions del que passava a l’època del neolític, per exemple, i has de fer un acte de fe per creure-ho. Nosaltres, que encara tenim els testimonis vius, seria un desperdici no poder escoltar i sentir la seva història. Sóc del parer que amb la suma de moltes històries anònimes i personals acabes fent la història col·lectiva de tot un país. Sobretot en el cas d’Argelers ja que aquest és un tema molt poc explicat perquè pràcticament no hi va anar-hi cap polític i intel·lectual; en canvi sí que va passar-hi tota la massa anònima. Per tant, si no escoltem la gent gran que va passar per Argelers, no li donarem la importància que realment va tenir. I crec que és vital que la gent jove pugui apropar-se als grans de casa i sentir la seva història per entendre que la història d’ells és la història de tots.
Francesc Ponsa
Escoltar a la gent. Penso que és vital que la gent escolti els avis i la gent coetània que encara queda. I s’ha d’anar a contrarellotge perquè molts d’ells s’estant morint. Molts cops he parlat amb col·legues de prehistòria i ells han de fer unes escenificacions del que passava a l’època del neolític, per exemple, i has de fer un acte de fe per creure-ho. Nosaltres, que encara tenim els testimonis vius, seria un desperdici no poder escoltar i sentir la seva història. Sóc del parer que amb la suma de moltes històries anònimes i personals acabes fent la història col·lectiva de tot un país. Sobretot en el cas d’Argelers ja que aquest és un tema molt poc explicat perquè pràcticament no hi va anar-hi cap polític i intel·lectual; en canvi sí que va passar-hi tota la massa anònima. Per tant, si no escoltem la gent gran que va passar per Argelers, no li donarem la importància que realment va tenir. I crec que és vital que la gent jove pugui apropar-se als grans de casa i sentir la seva història per entendre que la història d’ells és la història de tots.
Francesc Ponsa
Entrades
