Maria Dolors Orriols, una escriptora de Cabrils

L’autora es va establir a Cabrils per gaudir de la naturalesa, escriure i fugir de l’ambient gris de la postguerra a Barcelona. A Cabrils, durant la dècada dels setanta, va coincidir amb l’escultor Moisès Villèlia, amb qui van organitzar reunions bohèmies a les quals van assistir Joan Brossa, Antoni Tàpies i Josep Maria Mestres Quadreny, entre d’altres. Qui ho desitgi, pot consultar tota l’obra d’Orriols a la Biblioteca de Cabrils.

Maria Dolors Orriols va néixer a Vic el 25 de gener de l’any 1914. Tot i viure la seva infantesa en una població amb un ambient intensament beat, això no va impedir que Orriols desenvolupés un caràcter emocionalment lliure. Així, doncs, de ben jove es va casar amb el metge republicà Nicolau Lloret, amb qui tingueren un fill, l’Antoni, que actualment és un físic de fama mundial.

Foto: Nicolau Lloret i Maria Dolors Orriols

El doctor Nicolau Lloret, va ser un catalanista sense complexes; fet que li va provocar més d’un disgust durant la postguerra. En aquella època, Barcelona era una ciutat asfixiant i Lloret sentia la necessitat de trobar espais de llibertat allunyats de la gran urb. Al voltant de l’any 1947, una amiga alemanya de la Dolors Orriols va venir de visita a Barcelona. Després d’uns dies de recórrer la ciutat, va demanar conèixer algun indret més enllà de la capital. Dit i fet, la Dolors va acompanyar l’amiga per les costes del Maresme fins arribar a Cabrils. Llavors, l’escriptora es va enamorar d’aquell verd salvatge al costat del blau intens del mar. Pocs anys més tard, van construir la primera casa del que després seria el barri del Sant Crist Vell projectada per Oriol Bohigas, que en aquells moments iniciava la seva carrera professional.

Foto: Orriols amb el seu fill Antoni

A la casa del Sant Crist Vell, Orriols va escriure part de la seva obra; entre les que destaquen les novel·les El riu i els inconscients, Cavalcades, Retorn a la vall, Petjades sota l’aigua o Cop de porta.

Foto: L'escriptora a la seva casa de Cabrils

De ben jove, l’escriptora s’havia interessat per les arts plàstiques i es va convertir en una autèntica especialista en art contemporani. Fruit d’aquesta afició, Orriols va establir amistat amb l’escultor Moisès Villèlia que en aquella època vivia a Mataró. En aquest sentit, l’artista va conèixer Cabrils a través de l’amistat amb l’escriptora i anys més tard va traslladar el seu taller al centre de Cabrils; al costat de l’actual merceria Bargalló.

Com a conseqüència de l’estada de l’escultor a Cabrils, el 19 de novembre de 1960, es va representar al Teatre La Concòrdia l’obra La jugada, escrita per Joan Brossa l’any 1953. Villèlia va dissenyar els decorats que va materialitzar el fuster Francesc Ferrer, pare de l’actual president de la Societat Cultural La Concòrdia. Segons explica Jaume Tolrà al número 71 de La veu dels jubilats, la representació no va deixar ningú indiferent: “L’obra va despertar molta expectació i, sobretot, un gran esverament entre el públic neòfit com era amb la poesia d’en Brossa i pel contingut del llenguatge emprat; tenint en compte la mentalitat que corria aquells anys”.

Foto: Maria Dolors Orriols a l'actualitat

Primer Museu d’Art Contemporani

L’empenta vital de la Dolors Orriols no es reflecteix únicament en la seva obra. Juntament amb l’Alexandre Cirici Pellicer va endegar el primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona ubicat a la Cúpula del Coliseum. En un fragment del llibre titulat Escampar la boira, Orriols en va descriure la inauguració – que es va produir el 21 de juny de 1960 - d’aquesta manera: “Podem estar satisfets d’haver-lo aconseguit. Tots estem contents: jo ho estic i en Cirici també, sobretot de l’exposició d’en Moisès Villèlia, del qual n’hem venut la primera obra, i segurament se’n quedaran dues”.

Tot i comptar amb una obra extensa i haver contribuït a la divulgació de l’art contemporani a casa nostra, la figura de Maria Dolors Orriols ha passat molt desapercebuda dins el panorama literari contemporani català. Orriols va guanyar tres premis dels Jocs Florals des de l’exili però, tot i això, les seves novel·les no s’han conegut. Esperem que el temps acabi per fer justícia a la literatura d’aquesta dona valenta que com acostuma a dir, “vaig viure al segle XX, com ara viu la joventut al XXI”.

Francesc Ponsa