Des de que la Mariona els va anunciar el nostre interés de fer una entrevista per parlar sobre la botiga centenària de Can Vicenç, en Vicenç Amat no va parar de barrilar dades i anècdotes sobre la botiga. Així és ell, o almenys m’ho sembla a mi: una persona detallista que no vol deixar res per la improvització. Un bon exemple d’aquest esperit laboriós són els pessebres que construiex cada Nadal i que els nens del Mas Maria van visitar. La seva filla, la Montse, segueix atenta l’entrevista i puntualitza certes coses. A cau d’orella em diu que el seu pare no sap que el Pryca i el Carrefour és el mateix. Quan parlem sobre el futur del petit comerç de Cabrils no pot evitar posar cullerada. Llavors l’entrevista pren un nou caire: el pare parla del passat i la filla sobre el futur. I el present, pare i filla asseguts davant la gravadora.Com va ser l’inici de Can Vicenç?
L’any 1875 els meus avis van innaugurar una botiga de menjar (conills, gallines, cavalls, verdures, fruites...) i van pagar la matrícula del que es coneixia com Abacería. Aquesta estava, mentre no s’acabaven les obres de l’actual botiga, a Cal Xerric, el que ara és el carrer de la fusteria Baylach. Finalment, l’any 1879 es va obrir la botiga de l’Hort de les Magraneres, al carrer Nou; aquest cop amb matrícula de Carnicería y Abacería.
Quins records té d’aquella época?
Les matances del porc es feien al mig del carrer. Era un espectacle. Ho venien a veure molts curiosos, especialment la canalla del poble. Recordo que per guardar la carn que sobrava s’utilitzava una cistella tapada amb un drap que es penjava mitjançant una corriola en un pou d’aigua. D’aquesta manera es mantenia fresca tota la nit. Més tard ja s’utilitzaven neveres de gel.
Els temps canvien...
Sí; i nosaltres ens adaptem als canvis. El 1929, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona, el meu avi va encarregar una càmera frigorífica a la General Motors americana. Li van dir que si pagava una paga i senyal seria la primera cambra que instal·larien a l’Estat espanyol. Finalment va pagar 3.500 pessetes al comptat que, en aquells moments, era tot un capital. Mentre l’estaven montant, va arribar una ordre de Madrid exigint que paressin l’obra perquè la primera cambra frigorífica d’Espanya s’havia de muntar al Palau del Pardo, residència del Rei Alfons XIII. Així doncs, la cambra frigorifíca del meu avi va ser la segona d’Espanya; però aixó sí, la primera de Catalunya. Recordo que els muntadors eren americans i parlaven en anglès; i jo que era menudet, no entenia res de res...
Sempre estava per la botiga?
Quan sortia del col·legi ja venia cap a la botiga i fins i tot menjava amb la gent que dinava allà; perquè la botiga en aquella època també era fonda.
A partir de quan es va fer càrrec de Can Vicenç?
Al començament de la guerra, el meu avi anava cada dimarts a Barcelona a comprar bens, xais i demés. Es juntaven tots els carnissers de la comarca per dinar al Bar Palacio del Pla de Palau. En el primer o segon bombardeig sobre la ciutat de Barcelona, una bomba va caure sobre el Bar. Només va sobreviure una persona que, al conèixer personalment al meu avi, ens va tornar el que duia a sobre: la cartera, el rellotge, l’encenedor i 3 o 4 caliquenyos. A partir de llavors les meves tietes es van fer càrrec de la carnisseria i jo els hi donava un cop de mà. Quan em vaig casar, ara fa 54 anys, jo em vaig fer càrrec de la botiga.
Una persona com vostè, amb una trajectoria comercial tan llarga, com veu l’evolució del comerç de Cabrils?
Ja podem plegar tots. El petit comerç a Cabrils és mort completament. Jo havia arribat a veure 12 botigues de queviures quan Cabrils tenia 900 habitants; i tothom es guanyava la vida. L’altre dia, per exemple, vaig sortir a passejar cap al vespre i em vaig dedicar a comptar la gent que em creuava pel camí. Sap quants vaig comptar? Doncs sis persones. Molta gent viu a Cabrils però no sap ni que existim.
Montse Vicenç: Penseu que el meu pare és d’aquelles persones que tot ho vol comprar al poble. Mai ha trepitjat el Pryca...
A que creieu que es deu l’estat del petit comerç local?
Montse Amat: Crec que no hi ha hagut un relleu generacional. Nosaltres portem 5 generacions a la botiga. En aquest sentit, no hi ha hagut col·laboració. Ara, per exemple, no hi han locals per crear nous comerços.
Vicenç Amat: A la gent els hi és més pràctic anar a les grans superfícies comercials ja que hi poden comprar de tot. Al poble només venen a comprar les deixalles.
Què pot trobar la gent a Can Vicenç que no pot trobar a les grans superfícies comercials?
Montse: El tipus de carn que oferim és de molt bona qualitat. Fins fa poc, el meu pare anava a triar personalment els xais. En l’únic que podem competir és amb la qualitat, l’especialització i el tracte humà. No obstant, per molt que t’esforcis en especialitzar-te, la gent ha de marxar de Cabrils per arreglar-se les ulleres o les sabates; i llavors ja aprofiten per comprar altres coses. A més a més d’això, hem de lluitar per treure’ns la fama de cars. Fa temps ens van penjar aquesta etiqueta i ara hi ha molta gent que no va a comprar per això.
Per acabar, com valoreu l’evolució de Cabrils?
A mi Cabrils m’agrada. Sí que és cert que s’ha construït molt; però això ha passat a tot arreu. Tot ha evolucionat; això és el progrés.
Entrevista: Francesc Ponsa
Fotos: Mariona Bosch
Entrades
