Decreixement per viure

Ja ho diu el nou adaggi: l’alienació és general. Tots ens hem convertit en presoners del sistema econòmic. L’inversor pels seus guanys, el traballador pel seu salari, l’Estat pels impostos i tots nosaltres pels deutes. El capitalisme ens ha convertit en addictes a l’acceleració, el consum, l’espectacle i la competició. Aquesta depedència és la millor garantia de continuïtat d’un sistema que legitima les desigualtats. Per exemple, el 80% de la població viu sense nevera ni automòbil i el 94% mai han agafat un avió. En aquest context, es fa necessariària una nova autodeterminació: el decreixement per viure.

Jim Merkel a Simplicidad Radical. Huellas pequeñas en una tierra finita ens guia cap a l’objectiu personal de la sostenibilitat i ofereix una proposta per reduir la nostra petjada ecològica per ser més equitatiu entre totes les persones, espècies i generacions. En aquest sentit, el llibre ens planteja la següent situació. Imaginem-nos que som els primers a accedir a un bufette lliure que a més d’aliments també inclou tot el necessari per viure: refugi, recursos, roba, sanitat i educació. Llavors, què ens posarem al plat? ¿com sabrem quina és la quantitat que podem agafar per a que quedi per tota la cua? Com a resposta a això, l’any 1995 es va fundar a Estats Units el Projecte de Vida Global (Global Living Project) amb la finalitat d’establir com viure de manera sostenible d’acord, no solament amb la totalitat de la població humana sinó, també, amb les altres espècies estimades i les generacions advenideres. Per aquest motiu, cal un consum responsable que atengui a l’impacte sobre el medi ambient, l’explotació laboral i el comerç just, entre d’altres. A mesura que aprofundim l’anàlisi dels productes que consumim podem arribar a qüestionar-nos: “Tinc el control del que em serveixo al plat?”.

Sense anar més lluny, durant les vacances d'estiu vam fer una excursió - amb la Teresa, en Jordi, la Mariona i en Jordi "petit"- al Santuari de Bellmunt a Osona. Una vegada vam arribar a dalt, ens vam topar amb un cartell a l’entrada del refugi: “Aquest establiment no ven Coca-coles. No a la guerra”. Pel que es veu, l’alienació no és del tot general; o almenys a Bellmunt. Ja ho diu el darrer de la cua del buffette: Decrèixer és el futur.

Francesc Ponsa. Periodista i veí de Cabrils