Creu que els mitjans d’informació ens informen correctament?
L’altre dia va caure a les meves mans un informe sobre els 12 mitjans d’informació més importants dels Estats Units. En tots hi havia un representant de la indústria petrolera, un representant de la indústria de l’armament, un representant d’un laboratori farmacèutic, un representant de l’exèrcit... és a dir, representants que no són altra cosa que la “voz de su amo”.I això no només passa als Estats Units., ja em diran què poden saber els francesos que s’interessin per la guerra de l’Iraq quan resulta que el seu principal diari, Le Figaro, està en mans del primer fabricant francès d’avions de combat. Vivim en un món en què l’engany és continuat. Però sí que tenim manera de saber coses: consultant anuaris de les Nacions Unides que són molt bons, consultant revistes especialitzades... a través de coses d’aquest estil podrem arribar a saber la veritat. Quan no la sabrem mai serà si arribem a les 9 de la nit davant de Tele5 per escoltar les notícies, ja que això en comptes d’informar-nos ens desinformarà absolutament.
Quin és l’estat actual de la globalització?
Sempre intento explicar 4 fotografies d’aquest món globalitzat.
La primera fotografia fa referència a la malaltia, concretament a la malaltia més emblemàtica que en aquests moments és la Sida. Des de fa 3 o 4 anys el número de malalts de Sida s’ha estabilitzat entre 40 i 41 milions de persones. El 60% (24 milions) viuen a l’Àfrica negra i només 1 milió d’aquests reben tractament mèdic i farmacològic, mentre que la resta espera la seva mort. Això passa perquè els fàrmacs són caríssims perquè encara són fàrmacs que es venen com a específics i no com a genèrics.
Deu fer cosa de 3 anys va morir el fill de Nelson Mandela, com que és un personatge emblemàtic, la mort del seu fill va impactar i el govern de Sud-àfrica va demanar als bancs i laboratoris del món que fessin una transferència de fàrmacs a preu de cost per poder-los repartir entre la seva població. Els laboratoris van dir que no pensaven renunciar al seu marge beneficiari. A l’Índia la llei durava menys de 20 anys, així que un laboratori d’allà va dir que els enviaria els fàrmacs a preu de cost. Dos grans laboratoris del món, un de britànic i un d’alemany van començar a presentar querelles acusant-los de competència deslleial. Els tribunals van dir que la salut estava per damunt de la patent, així que els laboratoris van decidir pressionar l’Organització Mundial de Comerç i aquesta va acabar pressionant el govern de la Índia. El mes de juny de l’any 2005 l’Índia va canviar la seva llei de patents (Metges Sense Fronteres ja ha protestat dient que veurem créixer els malalts que fins ara aquests laboratoris protegien).
La segona fotografia d’aquest món globalitzat són els ingressos. L’OIT ha tret un informe on diu que hi ha 2.700 milions de persones (el 42% de la humanitat) que es veu obligat a sobreviure amb uns ingressos que oscil·len entre 0 i 2 dòlars al dia.
La tercera fotografia, la més trista, per si no fossin prou tristes les anteriors, és el pitjor problema que té plantejat la humanitat: la fam. Segons la FAO, la fam mata 40.000 nens i 30.000 adults cada dia (no hi ha cap guerra que s’emporti 70.000 vides humanes cada dia). I això passa en un planeta en el qual els aliments no falten, sinó que sobren, el problema és que uns tenen molt i els altres molt poc.
Sempre intento explicar 4 fotografies d’aquest món globalitzat.
La primera fotografia fa referència a la malaltia, concretament a la malaltia més emblemàtica que en aquests moments és la Sida. Des de fa 3 o 4 anys el número de malalts de Sida s’ha estabilitzat entre 40 i 41 milions de persones. El 60% (24 milions) viuen a l’Àfrica negra i només 1 milió d’aquests reben tractament mèdic i farmacològic, mentre que la resta espera la seva mort. Això passa perquè els fàrmacs són caríssims perquè encara són fàrmacs que es venen com a específics i no com a genèrics.
Deu fer cosa de 3 anys va morir el fill de Nelson Mandela, com que és un personatge emblemàtic, la mort del seu fill va impactar i el govern de Sud-àfrica va demanar als bancs i laboratoris del món que fessin una transferència de fàrmacs a preu de cost per poder-los repartir entre la seva població. Els laboratoris van dir que no pensaven renunciar al seu marge beneficiari. A l’Índia la llei durava menys de 20 anys, així que un laboratori d’allà va dir que els enviaria els fàrmacs a preu de cost. Dos grans laboratoris del món, un de britànic i un d’alemany van començar a presentar querelles acusant-los de competència deslleial. Els tribunals van dir que la salut estava per damunt de la patent, així que els laboratoris van decidir pressionar l’Organització Mundial de Comerç i aquesta va acabar pressionant el govern de la Índia. El mes de juny de l’any 2005 l’Índia va canviar la seva llei de patents (Metges Sense Fronteres ja ha protestat dient que veurem créixer els malalts que fins ara aquests laboratoris protegien).
La segona fotografia d’aquest món globalitzat són els ingressos. L’OIT ha tret un informe on diu que hi ha 2.700 milions de persones (el 42% de la humanitat) que es veu obligat a sobreviure amb uns ingressos que oscil·len entre 0 i 2 dòlars al dia.
La tercera fotografia, la més trista, per si no fossin prou tristes les anteriors, és el pitjor problema que té plantejat la humanitat: la fam. Segons la FAO, la fam mata 40.000 nens i 30.000 adults cada dia (no hi ha cap guerra que s’emporti 70.000 vides humanes cada dia). I això passa en un planeta en el qual els aliments no falten, sinó que sobren, el problema és que uns tenen molt i els altres molt poc.
"La fam mata 40.000 nens i 30.000 adults cada dia"
La solució no és agafar els excedents i enviar-los allà, la FAO diu que això només s’ha de fer en casos específics. La solució és que cadascú es produeixi els seus aliments. La FAO, el mes de juny del 2002, va calcular que per acabar amb la fam al món i fer les inversions necessàries n’hi hauria prou si tenia 50.000 milions de dòlars. Aquesta xifra la va demanar als països rics, però aquests no li van voler donar. Els mateixos països, 9 mesos més tard, el març del 2003, trobaven 200.000 milions de dòlars per pagar la guerra de l’Iraq (ara la guerra porta 4 anys i segons les estadístiques ja porten gastats 600.000 milions de dòlars). A determinats nivells que es diuen George Bush, Tony Blair, Vladimir Putin, George Brown, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy... estem governats per delinqüents.
Passem finalment a la quarta i última fotografia d’aquest món globalitzat: la infància. La UNICEF diu que hi ha 700 milions d’infants (fins a 18 anys) sense casa. També ens diu que hi ha 400 milions de nens i nenes sense accés a l’aigua potable (han de caminar més d’un quilòmetre fins que la troben). (Actualment qui més aigua consumeix són els nord-americans, 550 litres d’aigua per persona i dia; a Europa consumim 350 litres d’aigua per persona i dia; en el cas espanyol són 200 litres per persona i dia; però els qui són realment moderats són els de l’Àfrica negra que consumeixen de mitjana entre 8 i 10 litres d’aigua per persona i dia i que no troben com nosaltres a l’aixeta, sinó que l’han d’anar a buscar lluny).
Passem finalment a la quarta i última fotografia d’aquest món globalitzat: la infància. La UNICEF diu que hi ha 700 milions d’infants (fins a 18 anys) sense casa. També ens diu que hi ha 400 milions de nens i nenes sense accés a l’aigua potable (han de caminar més d’un quilòmetre fins que la troben). (Actualment qui més aigua consumeix són els nord-americans, 550 litres d’aigua per persona i dia; a Europa consumim 350 litres d’aigua per persona i dia; en el cas espanyol són 200 litres per persona i dia; però els qui són realment moderats són els de l’Àfrica negra que consumeixen de mitjana entre 8 i 10 litres d’aigua per persona i dia i que no troben com nosaltres a l’aixeta, sinó que l’han d’anar a buscar lluny).
El concepte economia s’ha transformat?
La primera vegada que vaig posar els peus a la facultat em van dir que l’economia és la ciència que administra els recursos de la naturalesa per obtenir béns que cobreixin les necessitats humanes. Quan els diaris parlen de si l’economia va bé o malament, malauradament mai es pregunten si la gent té cobertes les necessitats. Es pregunten si l’índex Dow Jones puja o baixa, si la inflació puja o baixa, si la balança de pagaments és positiva o negativa, si el dèficit públic ha augmentat o ha disminuït...
Com que les necessitats bàsiques no es cobreixen, vol dir que l’economia mundial va molt malament, però la realitat és que l’economia mundial va molt malament i anirà pitjor. En els meus temps de facultat, se’m va dir que el 20% més ric de la població mundial en termes d’ingressos era 30 vegades més ric que el 20% més pobre. Dit d’un altra manera, que un que visqués al Canadà ingressava com 30 que visquessin a Bolívia. Ara, un que visqui a Canadà ingressa com 103 que visquin a Bolívia. Això vol dir que el fossar entre el nord i el sud s’ha fet cada vegada més gran.
Què s’amaga darrere la globalització?
Hi ha 6 elements que són bàsics d’aquesta economia mundial i que l’únic que fan és enriquir uns i empobrir els altres.
El primer d’ells fa referència al comerç. Només cal llegir un informe que fa un parell d’anys va presentar Intermón Oxfam en el qual ens deia que aquells països que es guanyen la vida venent cafè, països com Colòmbia, Costa rica, Nicaragua, El Salvador... l’any 1995 venien cafè per 3.000 i que, 10 anys més tard, al 2005 venien cafè per 1.000. És a dir, si fa 10 anys a Colòmbia es venia una tonelada de cafè a 3.000 pesos, ara ven el cafè a 1.000 pesos. El fet que nosaltres no haguem notat aquesta baixada de preu és perquè hi ha unes empreses, que es diuen intermediàries, que procuren pagar el cafè el més barat possible als productors, vendre’ls al supermercat i que ens arribi a nosaltres al preu de sempre. Intermón Oxfam denuncia aquests intermediaris amb força i diu que el màxim responsable del tema es diu Nestlé.
Un altre exemple: Més d’un de nosaltres hem comprat a botigues del “tot a 100”. Hi ha un informe que diu que tots aquests productes “made in China” provenen de les presons xineses en les quals els presoners fan treball forçat i a canvi d’aquest treball cobren 0 de salari (la Xina és un dels pocs països del món que no ha signat la Convenció Internacional Contra el Treball Forçat).
El segon element que va malament d’aquesta globalització és la indústria, ja que quan una multinacional va arreu del món, en general no ho fa per causar benefici al lloc on va, sinó per treure’n el màxim benefici i això passa sovint per explotar aquell país.
Un altre element és la immigració. Si les persones que viuen malament s’assabenten que nosaltres vivim bé, doncs és lògic que els agafin ganes de venir. L’any 2006 hi van haver 6.000 morts intentant arribar a les Canàries o bé a l’Estret de Gibraltar (hem estat 3 anys plorant cada dia -no dic que ho haguem fet malament- per 190 morts a l’Estació d’Atocha, però ningú ha plorat ni una sola llàgrima pels 6.000 morts que s’han mort pel camí).
"Quan els diaris parlen de si l’economia va bé o malament, malauradament mai es pregunten si la gent té cobertes les necessitats"
M’he fixat que sempre al voltant del 60% de l’opinió pública espanyola és contrària amb la generositat de l’arribada d’immigrants. No penso que la gent tingui mala fe, d’entrada, sinó que probablement estiguin equivocats per manca d’informació. S’ha de tenir present que la història de la humanitat és la història de les migracions; que Espanya és el país número 16 en nombre d’immigrants de tots els països comunitaris i no el segon com es va dir en el seu moment tot alarmant la opinió pública. També cal saber una mica d’economia, i encara que el que diré és absolutament egoista, val la pena saber que les migracions a casa nostra, des del punt de vista econòmic, ens són extraordinàriament útils. Primer ens són útils perquè equilibren la nostra piràmide de població (la nostra població és molt vella i ells vénen amb edat de treballar i reforcen aquella franja d’edat). En segon lloc porten els estudis al damunt, ens hem estalviat de pagar nosaltres els seus estudis. A més, els immigrants aporten 5 vegades més a les arques públiques que no pas s’emporten. Per tant, són un enorme tresor. A nivell espanyol, el senyor Miguel Sebastián, que era el candidat socialista a l’alcaldia de Madrid, abans de plegar com a assessor econòmic del govern, va presentar un informe i va dir que l’aportació dels immigrants a les arques públiques era cada any de 5.000 milions d’euros més que no pas el que s’enduien.
Un altre element d’aquesta globalització, l’element de les guerres també és força polèmic. Com pot ser que Àfrica sigui el continent amb més guerres si ningú a allà fabrica armes? Doncs perquè els les venem nosaltres. Espanya és, després d’Estats Units, el segon país que més municions ven a les guerres privades. Després, hipòcritament, enviarem uns quants soldadets per fer la pacificació, però primer els hem col·locat l’arma.
Finalment també hi ha el tema del deute extern. Els països del Tercer Món tenen raons externes per endeutar-se, però també tenen raons internes, ja que tenen uns presidents veritablement corruptes en molts casos. Hi ha una llarguíssima llista de lladres i lladregots, tota ella presidida pel més gran de tots que era un personatge, ja desaparegut, que es deia Hassan II. Quan va morir, Hassan II va deixa a París, no pas al Marroc, una fortuna personal de 50.000 milions de dòlars (la mateixa fortuna que té en Bill Gates, però els reis no surten a la llista dels més rics). Si tenim en compte que el Marroc té un deute extern de 20.000 milions de dòlars, vol dir que el seu estimat monarca se’ls va polir dues vegades i mitja el deute extern del país.
I tornant al tema del deute extern, allò que el Tercer Món ens envia cada any per pagar el deute extern que té (interessos i retorn de capital) és entre 4 i 5 vegades més gran que tot l’ajut que nosaltres enviem pel seu desenvolupament.
Un altre element d’aquesta globalització, l’element de les guerres també és força polèmic. Com pot ser que Àfrica sigui el continent amb més guerres si ningú a allà fabrica armes? Doncs perquè els les venem nosaltres. Espanya és, després d’Estats Units, el segon país que més municions ven a les guerres privades. Després, hipòcritament, enviarem uns quants soldadets per fer la pacificació, però primer els hem col·locat l’arma.
Finalment també hi ha el tema del deute extern. Els països del Tercer Món tenen raons externes per endeutar-se, però també tenen raons internes, ja que tenen uns presidents veritablement corruptes en molts casos. Hi ha una llarguíssima llista de lladres i lladregots, tota ella presidida pel més gran de tots que era un personatge, ja desaparegut, que es deia Hassan II. Quan va morir, Hassan II va deixa a París, no pas al Marroc, una fortuna personal de 50.000 milions de dòlars (la mateixa fortuna que té en Bill Gates, però els reis no surten a la llista dels més rics). Si tenim en compte que el Marroc té un deute extern de 20.000 milions de dòlars, vol dir que el seu estimat monarca se’ls va polir dues vegades i mitja el deute extern del país.
I tornant al tema del deute extern, allò que el Tercer Món ens envia cada any per pagar el deute extern que té (interessos i retorn de capital) és entre 4 i 5 vegades més gran que tot l’ajut que nosaltres enviem pel seu desenvolupament.
Així doncs, quina és la solució?
El perdó del deute extern.
És possible condonar el deute extern?
Sense cap tipus de dubte. El Tercer Món deu al govern espanyol 9.000 milions d’euros, que si li perdonés no els hauria de perdonar en un sol any, sinó que seria amb uns 10 anys. Per tant, vol dir que el Govern Espanyol perdria uns 900 milions d’euros cada any. Fa unes setmanes l’Agència Tributària va fer públic que les immobiliàries espanyoles estafaven a la hisenda pública espanyola de l’ordre de 5.000 milions d’euros a l’any. Si perdonéssim el deute extern perdonaríem 900 milions d’euros l’any i només que anéssim a visitar les immobiliàries ja ens referíem amb 5.000 milions d’euros. I si amb això no n’hi hagués prou, suggereixo una altra possibilitat que són aquells senyors o senyores que tenen la seva fortuna amagada en paradisos fiscals. Així doncs, el deure extern es podria perdonar si es volgués.
Hi ha esperança?
Jo penso que sí. Si hem estat capaços de fer un sistema redistributiu dins d’Espanya, on el més alt i el més baix poden tenir relació de 2 a 1; si hem estat capaços de redistribuir a Europa, on el més alt i el més baix poden tenir relació de 3 a 1. Per què no serem capaços de redistribuir entre Canadà i Bolívia, on la relació és de 103 a 1? La redistribució és la clau de tot.
L’ONU l’any 1972 va demanar que es donés el 0,7% al Tercer Món. Ja han passat 35 anys i això no s’ha complert. El 0,7% potser era bo fa 35 anys, però l’any passat la UNESCO va dir que si ara no invertim el 6% no aconseguirem res. És a dir, hauríem de renunciar cada any nosaltres al 6% del nostre nivell de vida perquè els altres poguessin viure.
Això pot sonar impossible. Tinc càlculs fets sobre l’eliminació de paradisos fiscals, sobre les taxes sobre l’especulació financera, sobre la reducció dels diners que es gasten en armament, sobre una sèrie de coses que, ben calculades, ens permetrien, si volguéssim, tenir aquest 6% i transferir-lo fàcilment a països del tercer món.
Això és el primer que hem de fer i el segon que hem de fer és decréixer.
L’any 2002 es va celebrar a Sud-àfrica, a Johannesburg, la Conferència Mundial del Medi Ambient i es va dir que si els 6.300 milions de persones que viuen en aquest planeta (ara ja som més) volguéssim viure amb la mateixa fusta, el mateix paper, el mateix petroli, els mateixos minerals amb què vivim els 1.200 milions d’afortunats que estem en el nord, hi hauria necessitat de tenir 3 planetes.
Però de quina manera nosaltres, en el nostre dia a dia, podem ajudar?
Si anem a un supermercat alemany veurem que no ens donen bosses de plàstic. Allà tots van amb carretó o cistell i si t’has oblidat el carretó o el cistell demanes una bossa, te la fan pagar i te la donen de paper i s’ha acabat la història. Petites coses com aquesta les podem fer per reduir el consum.
Hi ha una revista que es diu Opcions que recomano perquè és una revista que assessora el consumidor amb aquest tipus de coses.
Però no només podem ajudar vigilant el nostre consum, sinó també amb els diners. Cal saber què passa amb els nostres diners. Jo no puc anar a una manifestació amb una pancarta dient que no vull la guerra a l’Iraq i al mateix temps cobrar la meva nòmina i col·locar-la al Banco de Bilbao Vizcaya Argentaria que es la propietària de 4 noves indústries d’armament. Haig de ser una mica coherent amb el meu comportament, i per tant, haig de començar a pensar que els meus diners han d’anar a parar en allò que ara s’ha posat de moda de dir-ne finances ètiques o, fins i tot, alguns de molt atrevits en diuen banca ètica.
Entrevista i fotos: Mireia Llonch
Entrades
