Guanyar paciència

La ministra de Foment espanyola, Magdalena Álvarez, davant el caos de mobilitat provocat per les obres de l’arribada de l’AVE a Barcelona, va demanar “paciència i confiança” als catalans assegurant que “el resultat final seria molt positiu tant per l’AVE com per Rodalies”. En aquest context, el Govern de Madrid no s’ha cansat d’enaltir l’estoïcisme dels afectats per la crisi de les infraestructures argumentant que han sapigut estar al seu lloc amb una actitud cívica. No obstant això, considero que lluny de venagloriar-nos pel nostre savoir-faire; hauríem d’exercir l’autocrítica col·lectiva per discernir si realment hem estat pacients o simplement ens hem deixat portar pel magma narcortitzant de la resignació. Així, doncs, cal contextualitzar la paciència en un marc de fortalesa i serenor; contraposant-la a l’actitud acomodatícia i passiva de la resignació. Ras i curt: la paciència és l’esperança mentre que la resignació és la renúncia.

En aquest mateix sentit, la paciència és un tret distintiu de la maduresa del qui conviu amb les constants del temps esperant – i reconeixent - el moment oportú per a cada cosa. La tecnocràcia actual entronitza la immediatesa i la velocitat com a ideals de models de vida. En canvi, la dedicació, l’esforç o la perseverança – valors tots ells lligats a la paciència – han passat a un segon terme: preferim l’arribada al recorregut. No obstant, ens oblidem que per arribar a una meta cal seguir una trajectòria; i, al no albirar el nostre destí ipso facto, abandonem els rems i ens deixem portar pel vaivé de les onades.

Generalment, l’acció de llençar la tovallola va intimament lligada a les nostres cosmovisions. Ens hem imaginat un món ideal en el qual tot ha de ser com nosaltres volem; és a dir, perfecte: els trens han d’arribar a l’hora, els plats no es poden trencar i els cotxes no es poden averiar. D’acord amb això, Sèneca sostenia que la causa de la impaciència colèrica rau en la convicció, gairebé còmica pel seu origen optimista, que una frustració, la que sigui, no consta al contracte de la vida. Hem d’acceptar que l’existència no és perfecta i que qualsevol aproximació ponderada als límits de la perfecció passa per una imperfecta (i mai acabada) superació personal i col·lectiva. La saviesa popular ho defineix molt clarament: la paciència és amarga però els seus fruits són dolços.
Així, doncs, es fa palesa una concepció del món fonamentada en l’esperança de viure en un món de superació (millorar) per sobre de la basada en la reprovació constant dels actes propis i aliens (perfeccionar). Si no tenim clara aquesta opció, el balanceig de la impaciència i la frustració ens farà caure perillosament sobre els freds rails d’una dilatada resignació, oi ministra?

Francesc Ponsa, periodista i veí de Cabrils

Article publicat a la revista VALORS